On estaves tu?

On estaves tu? On estaves quan la Generalitat Valenciana va decidir apagar els mitjans de comunicació públics valencians? Ho recordes? Jo sí. Com si fos ahir. Amb els meus precoços setze anys, aguardava en el sofà, cara avall i cames en alt. Com si d’una sèrie es tractara. Recorde el hastag que presidia la pantalla: #RTVVnoestanca. Eixa nit, els treballadors d’un Canal 9 putrefacte decidiren obrir els caixons. Quan tens poc a perdre, el poc esdevé res. Fins i tot admeteren en rigorós directe que “Canal 9 va tindre una actitud indigna per a una televisió pública que hauria d’haver estat al costat dels seus ciutadans”, per l’insultant encobriment després de la tragèdia del metro aquell funest 3 de juliol del 2006.

A més indignitats que escoltava, més em suaven les mans i més se m’agitava el pols. “Les ordres per a silenciar aquelles veus, per a callar moltes coses, van eixir del despatx de la Generalitat”. No vaig poder mantindre’m quiet, i vaig pegar un bot. Va ser l’última vegada eixa nit que vaig tocar el sofà. L’ordre de la fosa a negre, reflex d’una època també negra, estava donada. Només calia esperar. I això vaig fer, com un treballador més, com un valencià més. La una, les dos, les cinc. I jo ja m’havia aprés de memòria quants passos media la diagonal de la sala d’estar. Passaren per allí durant tota la matinada polítics, periodistes, artistes, associacions, tots. Tots els qui no havien estat ben rebuts fins el moment.

La Policia arriba. La Policia se’n va. Les set, les nou. La Policia ve, i es queda. Consignes en crits. Valents, però inútils. Jo ahí, sense asseure, com si no haguera passat el temps. Encés en flames. Ja és mig dia. Les dotze. Entra el tècnic a la sala de desconnexió. “Açò és un colp d’estat”, xillen indignats aquells. Indignació que compartisc encara hui. Les 12.19, i jo més d’un dia despert. L’últim dia. Plaf, en directe. Calfred en directe. I ira en diferit. Jure que vaig esclatar a plorar. Com una magdalena.

 

BaRqmulCUAASWz8-2.jpg
Captura de la imatge a TV3 poc abans del tancament definitiu de RTVV

Quatre anys en negre, i ara, a les 3.21 del 13 de novembre de 2017, torne a sentir calfreds. I torne a esclatar a plorar. I no d’angoixa, sinó de frenesí. Simple fervor. Que de simple té ben poc. I és que hui, fa uns minuts, he tingut la meravellosa oportunitat de començar a sentir, de nou, el que fos Ràdio Nou, ara Àpunt ràdio. De sentir-la, i d’escoltar-la. He tingut la oportunitat d’assabentar-me gràcies a un amic. He tingut la oportunitat de pressionar el botó d’encés de la meua minicadena i d’escoltar, un dels primers a la Comunitat, la nova 102.2 FM, amb música en la meua llengua, i sense pudor.

“Som Àpunt, la ràdio, i hem vingut a escoltar-te”, i sent la pau germinar. La pau que, aquella nit d’una tardor molt més plujosa i gelada que aquesta, un tal -i pobret meu- Paco Telefunken, ens va furtar. Estàvem avisats, que abans de 2018 es posaria en marxa. Però la sorpresa ha sigut magnànima. I el millor de tot: he pogut contar-ho. Això és el que més apassiona al meu jo. I ser dels primers en poder fer-ho. Una cosa són les desenes de debats en què hem participat sobre aquesta quimera, i altra ben distinta és veure-la materialitzada en ones.

De nou, torne a trobar-me ací, al calor d’un dels moments més importants de la nostra radiotelevisió pública. Vaig estar al tancament, i he estat a la reobertura. Dins d’uns anys, recordaré on estava jo quan la Empar Marco va prémer l’ON com les falleres majors anuncien l’arribada de les falles: “Ja estem en l’aire!”.

Ens preguntarem els uns als altres: On estaves tu?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s